11/2/18

Viatge a unes illes imaginàries: Un testament cartogràfic sobre la vulnerabilitat insular



A la brillant escena final de la pel·lícula El planeta dels simis, l’astronauta Taylor (Charlton Heston), en descobrir l’estàtua de la Llibertat enfonsada dins l’arena d’una platja, s’adona que, després d’un viatge per l’espai durant uns 2.000 anys a una velocitat propera a la de la llum, ha retornat al planeta Terra. Enrabiat per la capacitat autodestructiva de l’home, maleeix la humanitat.
La pujada del nivell de la mar és el resultat de dos factors: per una banda, la fusió de gel continental i, per l’altra, l’augment de la temperatura de l’aigua, que fa que aquesta incrementi el volum. Si es fongués tot el gel continental dels dos hemisferis de la Terra, s’estima que el nivell de la mar pujaria uns 66 m. Més enllà d’entrar a analitzar l’exactitud d’aquesta predicció, la idea d’avui és parlar de geografies imaginàries.
Imaginem per un moment que som protagonistes d’un viatge semblant al de l’astronauta Taylor i que el nostre viatge per l’espai que començà a les Illes Balears fa dos mil·lennis està arribant al final. Iniciam la maniobra d’aproximació una mica desorientats, ja que no acabam de reconèixer la fisonomia del territori illenc: han desaparegut les capitals de cada illa, no veim cap aeroport i ens crida l’atenció l’elevat nombre de petites illes i illots.
Per fortuna, la nostra nau té capacitat per amarar. Tot seguit som rebuts pels habitants de l’illa major. Un comitè de benvinguda ens comunica que som els visitants 2 bilions i que, per aquesta raó, ens volen honorar amb un tour complet per l’Arxipèlag. En la confusió que ens envolta, acceptam l’oferiment.
Així, l’endemà emprenem l’itinerari. Sortim del port de Vilafranca per arribar, després de navegar pel que sembla un immens fiord, a l’illot d’Alcúdia. Seguidament fixam rumb a l’illa de Menorca, passant pel canal que separa Ciutadella de la resta de l’illa. Comença a fosquejar quan posam proa cap a l’extrem meridional de l’Arxipèlag, envoltant les petites illes de la Mola i de Barberia, on els penya-segats impossibiliten desembarcar. Arriba el moment de tornar a Mallorca i enfilam direcció nord, cap a la immensa badia de Campos.
Desconcertats, comparam les nostres antigues cartes de navegació amb un mapa actual de l’Arxipèlag i veim sorpresos que les Illes Balears han perdut un 34% de la superfície, després de passar de quasi 5.000 km2 a 3.275 km2.
Em despert i m’adon que tot ha estat un somni. Entre les mans tenc un mapa que, de manera precisa, dibuixa fins on es desplaçaria la línia costanera a les Illes Balears si es fongués tot el gel continental i el nivell de la mar pujàs 66 m. Abstret, pens en el significat dels somnis i en la probabilitat de fer-se realitat.

6/7/17

UNA AVENTURA PER A LA CIÈNCIA. FRANÇOIS ARAGÓ I EL TRIANGLE 17


Joan Bauzà Llinàs1*
Joan Stela Fiol2#
1Departament de Ciències de la Terra UIB.
2Departament de Física UIB.

Bauzà, J. i Stela, J. (2016). Una aventura per a la ciència. François Aragó i el triangle 17. In:
Ginard, A.; Vicens, D. i Pons, G.X. (eds.). Idees que van canviar el món. Mon. Soc. Hist. Nat.
Balears, 22; 147-163. SHNB - UIB. ISBN 978-84-608-9162-8.

Disponible on-line a shnb.org/SHN_monografies

Resum
El 1791 l’Assemblea Nacional Francesa decretà que el metre seria la nova mesura de referència i es definiria com la deumilionèsima part del quadrant del meridià terrestre. Per mesurar el meridià es va fer servir el mètode de la triangulació; Pierre Méchain inicià una de les campanyes de mesure i les va acabar el seu successor, François Aragó, que va prolongar la mesura del meridià fins a les Balears. L’estada a Formentera d’Aragó va servir per tancar el triangle 16 i per començar el triangle 17, situat entre Formentera, Eivissa i Mallorca. Es discuteix si era necessari mesurar el triangle 17; des d’un punt de vista científic, un cop tancat el triangle 16, amb el seu vèrtex més meridional a Formentera, no era necessari continuar la triangulació cap a Mallorca per mesurar el meridià.

El naixement del metre
El metre, aquesta familiar unitat de mesura, ens resulta un element proper i quotidià. No obstant, cal recordar que la seva existència és recent. El seu origen es remunta a la decisió presa el 1791 per l’Assemblea Nacional Francesa d’establir unitats naturals universals per a les mesures de longitud i pesos. La seva difusió i adopció internacional no es consolidaria fins un segle més tard, el 1889, quan a la primera Conferència General de Pesos i Mesures s’estableix el metre patró o metre prototip internacional. Paradoxalment, quasi en paral·lel, també s’havia adoptat el meridià de Greenwich com a meridià de referència (1884) en substitució del de París.

El metre és fill de la Il·lustració i, per tant, de la Revolució Francesa, un moment apropiat per als entusiastes. Calia cercar una mesura d’aplicació universal, que desafiés el pas del temps amb l’esperança d’acabar amb el desordre, fruit de la multitud de mesures tradicionals d’abast local; aquestes es consideraven un residu del feudalisme i de l’Antic Règim: pams, canes, vares, destres, llegües, etc., per posar exemples. Però el pitjor no era l’enorme diversitat, sinó el fet que mesures del mateix nom tinguessin valors diferents: llegua de posta francesa (3,89 km), llegua de posta espanyola (4 km), llegua jurídica (4,17 km), llegua de cinc mil vares (4,77 km), o la llegua d’Alacant o de 20 al grau (5,55 km), en serien altres exemples. Tot plegat, és evident la complicació creada a l’administració pública a l’hora de treballar amb mesures diverses, tal és el cas del fisc, per dur a terme la seva funció per exemple, al cadastre, fonamentada en la mesura de superfícies territorials (Moreu-Rey, 1956).

L’especificitat del nou sistema de mesura basat en el metre seria que fos decimal. Així, el 1791 l’Assemblea Nacional Francesa decreta que la nova mesura de referència sigui una deumilionèsima part del quadrant del meridià terrestre, opció que s’imposa a la d’establir la mesura en base a la longitud d'un pèndol amb un semiperíode d'un segon. A partir d’amidaments previs a altres latituds,[1] a més dels que s’havien duït a terme sobre la part septentrional del meridià de París, en el tram Dunkerque-París,[2] se sabia que la longitud del pèndol era molt propera a la proposada en base a la deumilionèsima part del quadrant del meridià. L’experiment del pèndol requeria un esforç que era insignificant front a l’opció de mesurar un arc de meridià, però l’oscil·lació del pèndol plantejava el problema que la força de la gravetat varia significativament al llarg de la superfície de la Terra i, per tant, la longitud del pèndol feia el patró de longitud més arbitrari, ja que s’hauria de precisar l’indret on es determinaria el valor del metre.

Un cop presa la decisió de mesurar un arc de meridià, calia escollir-ne un en particular. Un dels requisits era que l’arc de meridià a mesurar estigués a una distància intermèdia entre el pol i l’equador, ja que seria on menys es deixaria notar el fet que la Terra no és una esfera, sinó un esferoide oblat. En segon lloc, es considerava que els resultats serien més precisos si els dos punts de partida es trobessin a la vora de la mar, per la facilitat de reduir les distancies a l’horitzó. Aquests requisits limitaven les possibilitats als meridians que a la vegada creuessin pel mar del Nord, el Bàltic o el Canal de la Mànega i el Mediterrani. Al mateix temps, calia evitar, per motius operatius, les grans serralades com els Alps i els Càrpats. Amb aquests criteris, hi entrava el meridià des de Dunkerque a Barcelona, que ja havia estat mesurat parcialment i que, a més, tenia el caràcter simbòlic de passar per París, establert des del seu Observatori Astronòmic (Moreu-Rey, 1956).



El meridià de París a 2º 20’ 14’’ E de Greenwich, entre Dunkerque i Barcelona, complia els requisits per fer viables les tasques de triangulació. Elaboració pròpia.

Tenint clar que havia de ser el meridià de París, s’engeguen els treballs. L’Assemblea, reunida el 26 de març de 1791, decideix que la nova mesura s’anomenarà metre (del grec metron, “mesura”). Així, els astrònoms Jean-Baptiste Delambre (Amiens 1749 – París 1822) i Pierre Méchain (Laon 1744 – Castelló de la Plana 1804) partiren de París, el primer cap al nord i l’altre cap al sud. Un cop acabades les operacions quedaren en retrobar-se a Rodez, més o menys a mitjan camí entre París i Barcelona. Delambre, per tant, tenia un segment de meridià (Dunkerque-París-Rodez) superior al de Méchain, però es tractava d’un tram conegut i que anteriorment ja havia estat mesurat en alguns sectors. Per contra, Méchain tenia el segment més curt (Rodez-Barcelona), però desconegut, sobretot al sud dels Pirineus.

Per mesurar el meridià s’utilitzà la tècnica de la triangulació, aplicant els principis de la trigonometria, segons la qual, quan es coneix el valor del costat d’un triangle i dos angles, també es troba el valor dels dos altres costats. En conseqüència, era precís determinar de forma acurada un primer costat, una longitud agrimensurada i que rep el nom de base. La resta consistirà a crear una xarxa de triangles fins al punt on es pogués arribar seguint el meridià.

Les operacions d’amidament des de Dunkerque a Barcelona foren penoses i perilloses per als dos astrònoms. Tant eren considerats sospitosos de ser contraris als principis de la revolució, com, en altres ocasions, les seves vides corrien perill per la presència de bandolers. Estant Méchain a Barcelona, l’any 1793, va detectar un suposat error en el valor de la latitud calculada de Montjuïc, suposició que li ocasionà greus problemes de consciència que el portaren a la depressió i a no lliurar els seus resultats fins l’any 1798 (Alder, 2002). En base als treballs de Delambre i Méchain el dia 10 de desembre de 1799, el Primer Cònsol, Napoleó Bonaparte, signava l’acta de naixement del metre, que, com s’havia concebut, hauria de ser per a tots els homes i tots els temps. Aquest patró, conegut com a Mètre des Archives, resultà ser 0,2 mm més curt que com s’havia definit vuit anys abans. Amb posterioritat, el patró de metre adoptat el 26 de setembre del 1889 a la Primera Conferència General de Peses i Mesures reproduïa exactament la longitud del Mètre des Archives. 

Després d’uns anys de treballs, Méchain tenia el projecte de continuar la mesura de l’arc de meridià des de Barcelona fins a les Illes Balears. Començà les operacions, però tengué l’infortuni de morir, a Castelló de la Plana, el setembre de 1804, víctima de la febre groga. Poc temps després, fou nomenat el seu successor, el jove rossellonès François Aragó que, a partir d’ara, es converteix en el protagonista d’aquest relat.

Aragó i la seva època
François Aragó rebria les influències dels darrers anys de la Il·lustració, un moviment intel·lectual comprés entre 1688 i la Revolució Francesa del 1789. La Il·lustració es proposava il·luminar la humanitat amb les llums de la raó, considerada com un instrument més per adquirir que no pas per posseir. A partir de la raó es vol arribar a la felicitat general. En l’univers de la Il·lustració, que proclama la dignitat de l’home i els ideals de progrés i felicitat, covaria la Revolució Francesa, una revolució burgesa, que ja s’havia experimentat als Estats Units d’Amèrica i la seva independència (1776).

A les comarques septentrionals de Catalunya, incloses dins l’Estat francès des de la pau dels Pirineus (1659), d’on era originaria la família Aragó, la Revolució Francesa tingué fortes repercussions. La revolució suposa el final de l’Antic Règim, amb l’abolició de la complexa jerarquia administrativa, judicial i militar, i la subjecció a la nova organització estatal, centralitzada a París. La revolució triomfà al Rosselló on la tradició catòlica estava molt arrelada. La proximitat de la frontera amb l’Estat espanyol determinà que el Rosselló fos una zona de pas per a un gran nombre de nobles i eclesiàstics que fugien i cercaven refugi a Catalunya. D’altra banda, els polítics rossellonesos iniciaren una acció de propaganda de la revolució a Catalunya i a París; un membre del Comitè de Salut Pública, Georges Auguste Couthon (1755-1794), arribaria a propugnar la creació d’una república catalana independent i revolucionària. La iniciativa, però, resulta estèril, donada l’antipatia tradicional catalana cap a França i el pes de la tradició religiosa en un ampli sector de la població. El rebuig a les idees revolucionàries condicionà fortament la conducta dels catalans, anys més tard, en produir-se la invasió napoleònica, que es traduí en una forta resistència catalana a Napoleó durant la guerra del Francès. Per aquestes circumstàncies precisament Francesc Aragó estigué a punt de jugar-se la vida.



Coll de Panissars amb una de les fites frontereres del Tractat dels Pirineus (1659). Al fons la divisòria del puig de les Calmelles, vèrtex d’un dels triangles del tram de Méchain. Fotografia: Joan Bauzà.

Francesc Joan Domènec Aragó
Francesc Joan Domènec Aragó i Roig naixia el 1786 a Estagell, un municipi del Rosselló (Pirineus Orientals), a una trentena de quilòmetres de Perpinyà. Era fill de Francesc Bonaventura Aragó i de Maria Roig.[3] El seu pare era batlle del poble des de l'any 1790. Estagell, amb una superfície de 21 km2, forma part de les comarques septentrionals catalanes que, a mitjans segle XVII varen ser cedides a França. Un poble no gaire gran, però molt transitat. Un territori fronterer on les tropes hi desfilen freqüentment, juntament amb comerciants i viatgers de Bourdeus o de Tolosa, en trànsit de Perpinyà a Espanya o viceversa. El senyor Aragó pare és una persona acollidora i amb cert prestigi social, que alberga personatges rellevants; un dels hostes fou justament l’astrònom Pierre Méchain, quan el jove Aragó només tenia vuit anys (1794).

Uns anys més tard, el 1803, es repetia la visita de Méchain a la casa familiar dels Aragó on l’astrònom feia una estada de camí a Barcelona, amb el projecte de prolongació del meridià fins a les Illes Balears. Méchain, que aleshores era director de l’Observatori de París i president del Bureau des Longitudes,[4] es fixa en el jove Aragó. Aquest tenia disset anys i s’afanyava amb el difícil programa de matemàtiques exigit per entrar a l’Escola Politècnica de París. El pare d’Aragó aprofita l’avinentesa per demanar a Méchain el seu parer sobre les possibilitats del seu fill per superar les proves d’accés. Paradoxalment, Méchain desaconsella la carrera científica: veritablement massa difícil a recórrer. A menys d’una vocació especial el vostre fill només hi trobarà decepcions. (Bayart, 2012).

Malgrat el poc coratge que li donà Méchain, el voluntariós Aragó seria admès a la Politècnica l’octubre de 1803. Aragó estigué sempre entre els millors alumnes encara que el seu esperit crític i poc dòcil el conduirien a abandonar l’Escola i a entrar com a secretari bibliotecari a l’Observatori astronòmic de París. Va ingressar recomanat per l’astrònom, matemàtic i físic Pierre-Simon Laplace, aleshores president de l’Observatori, que veu en Aragó un entusiasme i una capacitat en coneixements científics superior als exigits a la Politècnica. Com ja hem indicat, el mes de setembre de 1804, Méchain moria a Castelló víctima de la febre groga durant la campanya de triangulació. Al mateix temps, el seu fill Augustin Méchain dimitia de la plaça de secretari que ocupava a l’Observatori. La vacant seria atorgada al jove de dinou anys François Aragó (Bayart, 2012). D’aquesta manera, la mort de Méchain, que en el seu moment desaconsellà al senyor Aragó pare que el seu fill opositàs a la Politècnica, derivaria en el seu relleu pel jove Aragó, que, igualment, s’aplicaria a continuar el projecte de triangulació per mesurar el meridià.

La figura d'Aragó
Aragó podria haver passat a la història exclusivament per les seves tasques científiques. A més de les tasques de triangulació, en el camp de l'óptica, el 1810, du a terme els primers experiments per determinar la velocitat de la llum, a partir del fet que la Terra es desplaça a 30 km/s, pocs anys abans que, el 1838, els físics Hippolyte Fizeau (1819-1896) i Léon Foucault (1819-1868) fessin la primera determinació de la velocitat de la llum. En el camp de l’astronomia, Aragó també fou un gran divulgador; destaca la seva obra Astronomie populaire i el fet d’haver estat mestre de l’astrònom Urbain Le Verrier (1811-1877), que va descobrir Neptú gràcies als plantejaments d’Aragó. En electromagnetisme, presentà l’experiment de Hans Christian Ørsted (1777-1851) a André-Marie Ampère (1775-1836) amb qui va inventar l’electroimant.

Però Aragó, amb el temps, s’interessarà també per la vida pública ocupant diversos càrrecs de responsabilitat, com Ministre de la Marina i, fins i tot, exercí de Cap d’Estat durant la Segona República Francesa, concretament en el breu espai des del 9 de maig fins al 24 de juny de 1848. Durant el seu mandat com a Ministre de la Marina, al 1848, signà l’abolició de l’esclavitud a les colònies franceses.

Aragó despertaria l’admiració de personatges rellevants de l’època, tal és el cas de Jules Verne a qui inspiraria alguns episodis de les seves novel·les, amb vincles amb les Illes Balears, com per exemple a Hector Servadac: voyages et aventures a travers le monde solaire publicada l’any 1877[5], en la qual el pas d'un cometa arrabassa fragments de la Terra. Quan els protagonistes, que volen per l’espai, pensant que encara estan a la Terra, cerquen les Balears amb la vista i només veuen un penyal de Formentera. Un savi els explica el que ha passat; aquest savi en totes les seves explicacions invoca l'autoritat de Francesc Aragó.

Una altra obra de Jules Verne, ubicada aquest cop a l’illa de Mallorca, és Clovis Dardentor publicada a l’any 1896[6]. El protagonista, Clovis Dardentor, en ruta de Marsella a Alger, fa escala a Mallorca; Visita la ciutat de Palma[7] i des del castell de Bellver, Dardentor estableix un diàleg amb el guia local que glorifica la persona d’Aragó:

-¡Sí!- dijo Clovis Dardentor.- Sería preciso permanecer aquí semanas, meses.
-¡Ah!- respondió el guía, que sabía muchas anécdotas-; es precisamente lo que pasó a un compatriota de ustedes.
-¿Cómo se llamaba?- preguntó Marcel Lornans.
-Francisco Aragó.
-Aragó... Aragó...-exclamó Clovis Dardentor-; una de las glorias de Francia.
-Aragó- repetía Clovis Dardentor.- ¡Aragó, el célebre hijo de Estagel, el glorioso hijo de mis Pirineos Orientales!

En una altre fragment, amb certa resignació, Verne que ja pensava en metres, feia referència a les unitats de mesura local:

 “Desanduvo el grupo lo andado subiendo por la calle dicha, de unos trescientos metros de longitud, o sea mil seiscientos palmos, para contar a la mallorquina.”[8]


Il·lustració de la novel·la de Jules Verne Clovis Dardentor on es pot observar la Seu de Mallorca. Font: Bibliothèque nationale de France.

Un altre personatge il·lustre en la trajectòria d’Aragó era Alexander von Humboldt (1769-1859), considerat un dels pares de la Geografia moderna, que va ser un ferm admirador d’Aragó. Humboldt escrigué el pròleg a la biografia d’Aragó, Histoire de Ma Jeunesse (1854), i va mantenir una important relació epistolar amb Aragó durant més de quaranta anys. Aquesta correspondència fou recollida per Pierre Laugier (1864-1907), nebot d’Aragó i de professió actor. A Correspondance d’Alexandre de Humboldt avec François Arago (1809-1853) es recullen un total de 124 cartes entre Alexander von Humboldt i François Aragó; del seu contingut se n’extreu el gran afecte que existia entre ells. En una de les cartes, von Humboldt preocupat per la salut del seu amic, escriu: “Tu sais que je t’observe comme une planète dans sa course lumineuse.” No menys interessant és quan parlen d’història de la cartografia, fent referència a l’Atles Català de 1375, al cardenal mallorquí Antoni Despuig o al mallorquí Felip Bauzà,[9] insigne cartògraf de l’expedició Malaspina.

En definitiva, Aragó representa una personalitat importantíssima del coneixement i de la cultura del segle XIX. En la seva trajectòria, com veurem, hi tendrà un paper rellevant la seva visita a les Illes Balears.

Les Illes Balears: el triangle 17
Com hem indicat, la mort sobtada de Méchain el setembre de 1804 provocaria l’entrada d’Aragó dins la campanya per prolongar la mesura del meridià de París fins a les Balears, si bé encara haurien de passar uns anys fins que Aragó arribés per primer cop a Eivissa, per passar posteriorment a Formentera i a Mallorca. Saltar del continent fins a les Balears tenia sentit per tal de mesurar el triangle número 16. Aquest triangle tenia el seu vèrtex peninsular a la serra de Montgó, a Alacant (752 m); el tancaven els vèrtexs de Sa Talaiassa, a Formentera (197 m), i d’Es Camp Vell, a Eivissa (401 m).

Així, dia 12 de març de 1807, Aragó, a bord del vaixell de la classe místic Terrible arriba a Eivissa. Ho fa acompanyat pel físic, matemàtic i astrònom francès Jean-Baptiste Biot (1774-1862), dotze anys major que Aragó, un home disposat a l’aventura, que fou capaç d’enlairar-se amb un globus aerostàtic amb el químic i físic Louis Joseph Gay-Lussac (1778-1850). La resta de l’equip estava format pels astrònoms espanyols José Rodríguez (1770-1824) i José Chaix (1766-1811).

Durant la campanya a Eivissa, els dos científics francesos acaben de mesurar el triangle 16 i un cop finalitzats els treballs tornen a la Península, on aprofiten per dur a terme ajustaments de les mesures preses fins el moment. Aragó torna a les Balears i aquest cop ho fa a Formentera el mes de novembre de 1807. Juntament amb Biot, s’allotjaran a Can Talaiassa, al Pilar de la Mola. Anys després, l’arxiduc Lluís Salvador, en el seu pas per Formentera, escriuria Can Talayasa es la finca y casa de mayor cabida e importancia de la Mola. Pertenece a la familia Mayans que pasa por ser también la más acomodada y una de las más respetables de la comarca, familia que se halla constituida, por decirlo así, de un modo patriarcal, pues ofrece la particularidad de que los hijos del que es cabeza de la misma, no se emancipan en cierta manera nunca de su paterna autoridad. Contraen matrimonio y continúan viviendo en casa con sus mujeres y prole, Cásense los nietos y se quedan también en ella como sus padres y así sucesivamente. En la actualidad y desde hace ya algunos años, se compone la familia de 22 individuos y su jefe, hijo primogénito de Bartolomé Mayans Ferrer, que lo era en tiempo de Biot, cuenta la edad de 90 años.” Sembla que l’Arxiduc anticipà el futur donat que, avui, 150 anys després, Can Talaiassa no ha canviat de família; segueix sent propietat de la família Mayans, al front de la qual es troba Bartomeu Mayans,[10] descendent de Bartolomé Mayans Ferrer.


Vèrtex Geodèsic a Can Talaiassa, Formentera, on els científics Aragó i Biot determinaren la seva latitud. Fotografia: Joan Bauzà.

L’estada a Formentera d’Aragó i Biot va servir per tancar el triangle 16 i per començar el triangle 17, situat entre Formentera, Eivissa i Mallorca. Paral·lelament, servirà per calcular la latitud a Can Talaiassa, a La Mola, que és l’extrem més al sud del meridià de París dins la cadena de triangles des de Dunkerque. Aragó i Biot treballaran junts entre el novembre de 1807 i l’abril de 1808, una estada relativament llarga que demostrarà l’alt nivell tècnic i científic adquirit pels dos astrònoms.



Cadena de triangles en el tram Barcelona – S’Esclop. Elaboració pròpia.

Per calcular la latitud, ho faran a partir de l’estrella Polar, utilitzant un cercle de reflexió o de Borda.[11] Aragó i el seu equip foren perseverants, tal vegada conscients que havien arribat al punt més meridional d’una tasca començada feia anys. Realitzaran fins a 1.250 mesures de la Polar, cada una enregistrada amb cura, complementada amb dades de temperatura i pressió atmosfèrica. Així, fent una mitjana de totes les mesures, estableixen la latitud a Can Talaiassa a 38º 39’ 56,00” N.[12]

Aragó i Mallorca
Un cop establerta la latitud a Formentera, el mes d’abril del 1808, Jean-Baptiste Biot parteix amb totes les mesures cap a París mentre que Aragó, dia 8 d’abril, s’embarca cap a Palma. Des d’un punt de vista científic, un cop tancat el triangle 16, amb el seu vèrtex més meridional a Formentera, no és necessari continuar la triangulació cap a Mallorca per mesurar el meridià. De fet, la longitud del metre no es modificarà després de la construcció del Mètre des Archives l’any 1799, és a dir, no incorpora els resultats de les mesures del meridià fins a Formentera fetes per Biot i Arago.

Per tant, l’arribada a Palma, dia 9 d’abril, en un moment geopolític convuls, planteja el dubte de per què Biot abandonaria l’expedició i retornaria a França mentre que Aragó s’embarcaria cap a Palma per tal de mesurar el vèrtex mallorquí del triangle 17, ubicat a la mola de s’Esclop. Una resposta seria que, amb aquest vèrtex, a més d’aconseguir la unió geodèsica precisa de Mallorca amb el continent, es mesurava un arc de paral·lel des de s’Esclop a la costa Valenciana de 300 km, que suposa un millor coneixement de la forma de la Terra.

Cal recordar l’interès de Napoleó de dominar els ports espanyols del Mediterrani, així com els del nord d’Àfrica, per tal de poder actuar en un futur contra les possessions dels anglesos en el Pròxim Orient. Així, aprofitant que el govern de Ferran VII donà l’esquena a Algèria, pendent de les possessions d’Amèrica, França duia a terme una expedició contra Alger amb l’excusa d’acabar amb el corsarisme. Aquest fet, havia estat precedit de les tasques d’espionatge per part del coronel Vincent-Yves Boutin,[13] al servei de Napoleó i amagat darrera un perfil de fals diplomàtic. Boutin elabora una cartografia amb una dotzena de mapes i un informe tècnic que seria de gran utilitat durant la preparació de la conquesta. L’argúcia de fals diplomàtic ja havia estat experimentada amb anterioritat, no tan sols per França, sinó en paral·lel per Manuel Godoy (1767-1851), primer ministre durant el regnat de Carles IV, en la persona de Domènec Badia[14] (Bouzekri, 2012).

En paral·lel, i en relació a les Balears, la figura d’André Grasset de Saint-Sauveur, comissari de relacions comercials i cònsol de França a les Illes Balears entre 1800-1808, ha estat considerat un enviat de Napoleó per estudiar a fons el territori de les Illes de cara a una possible invasió per part de l’exèrcit francès. Després de la seva estada a les Balears, Grasset escriurà Voyage dans les illes Balears et Pithiuses (1807). Grasset fa una minuciosa descripció de tots els ports insulars, amb els detalls de batimetria i vents dominants –dades essencials de cara a un desembarcament. Al mateix temps, aporta referències a aspectes estrictament militars com és el cas de la descripció d’Alcúdia: “La antiga murada encara roman en peu, però ja no oferiria cap tipus de defensa. La ciutat és residència d’un coronel invàlid, que en té el comandament, la tropa consisteix d’una trentena de soldats.”. Grasset estava acompanyat per la figura d’un vicecònsol, Basilio Canut. Segons Ortega Chapel (1999), a partir de les memòries d’Helene Choussat,[15] es té constància que Aragó tingué contacte amb Canut.

És possible que Aragó fos requerit per viatjar a Mallorca, amb l’excusa de prolongar les tasques de triangulació, però amb l’oculta missió d’informar a Napoleó. Tanmateix Aragó mai parlarà d’aquesta possibilitat, i si examinam l’observatori al cim de la moleta de s’Esclop, observam que està perfectament orientat, amb el portal enfilant a Eivissa i Formentera i amb el finestral lateral cap a l’arxipèlag de Cabrera. La possibilitat de dur a terme senyals òptic des del cim de S’Esclop amb les tropes franceses a Catalunya no és factible amb el castell de Montjuïc. Situat aquest a 192 m no permet vèncer degut a la curvatura de la Terra, els 200 km entre s’Esclop a Mallorca i Barcelona; en canvi, si l’observador se situés al Tibidabo, a 512 m, el contacte visual –en condicions de visibilitat atmosfèrica favorables- sí que seria factible.

En tot cas, com hem dit, quan Aragó arriba a Mallorca, el 9 d’abril de 1808, és un moment convuls. Pocs dies abans, Gaspar Melchor de Jovellanos havia estat alliberat del seu empresonament a Palma. La ciutat vivia importants aldarulls contra el ministre Soler,[16] natural de Sa Pobla i a les ordres de Godoy. Tot i la situació, Aragó roman a Palma fins a finals d’abril i a dia 1 de maig puja cap a s’Esclop, un cim que a més de la seva altitud de 926 m resta proper al pas del meridià de París, que passa per l’illa de sa Dragonera. És probable que de camí a s’Esclop fes nit a les cases de Galatzó. Aragó s’instal·laria a les cases de s’Esclop, una construcció humil, avui en ruïnes, a la plana que hi ha just sota del cim de la Mola. En el cim tenia el seu observatori, des d’on havia d’acabar les tasques de mesura del triangle 17 entre s’Esclop (Mallorca), Es Camp Vell (Eivissa) i La Mola (Formentera).


El meridià de París passa per l'illa de Sa Dragonera, en el camí al Far de Tramuntana. Fotografia: Joan Bauzà.

L’estada fou curta ja que els esdeveniments que començaren (2 de maig de 1808) amb la Guerra del Francès, precipitaren que hagués d’abandonar l’observatori i sortir de l’illa. És un fet conegut, que Aragó, a la seva biografia Histoire de ma jeunesse (1854), explica com va aconseguir salvar la seva vida durant la fuita de s’Esclop: “Hi havia el rumor entre la població de que m’havia establert allà –a s’Esclop- amb l’objectiu d’afavorir l’arribada de l’exèrcit francès, i que degut a aquest fet, cada nit feia senyals. Aquests rumors no es tornaren amenaçadors fins l’arribada a Palma, el dia 27 de maig de 1808, d’un oficial d’ordenances de Napoleón. Aquest oficial era el sr. Berthemie i portava l’ordre de que l’esquadra fondejada a Maó tenia que partir de forma immediata cap a Toulon. [...] El poble se’n recordà aleshores del francès que vivia en es Clop [sic] de Galatzó, i immediatament es va organitzar una expedició popular amb la intenció d’apoderar-se d’ell. El sr. Damià, patró del místic que el govern espanyol havia posat a les meves ordres, es va avançar i me dugué roba amb la que passar desapercebut. Mentre me dirigia a Palma, en companyia de l’honrat mariner, ens toparem amb la revolta que venia a cercar-me. No hem reconegueren, gràcies a que parlava el mallorquí perfectament.”



Observatori de François Aragó a la moleta de s'Esclop. Imatge de l’obra Die Balearen de l'Arxiduc Lluís Salvador d'Àustria i una imatge actual (Joan Bauzà).

En arribar a Palma, Aragó seria descobert i ell mateix es lliurava a les autoritats per evitar ser linxat per la multitud que l’havia identificat. Quedà empresonat al castell de Bellver fins que aconseguí pactar amb les autoritats la seva fuita. Així, dia 28 de juliol de 1808, partia acompanyat pel patró Damià i l’oficial Berthemie,[17] cap a Alger, amb escala a l’illa de Cabrera.

La idea d’anar a Alger era per poder agafar, tant prest com pogués, un vaixell en direcció a França. L’operació semblava controlada, però per diverses circumstàncies, el viatge de retorn es va endarrerir fins a dia 2 de juliol de 1809, quan Aragó arribaria finalment a Marsella. Com explica Aragó “Avui dia, per anar d’Alger a Marsella, hi ha quatre dies; jo, tot i així, havia estat onze mesos per fer aquella mateixa travessa.”

Aragó també conta que el vespre abans de la seva partida d’Alger cap a Marsella, un corsari va dipositar, en el consolat francès, la correspondència de Mallorca, que havia robat a un vaixell del qual s’havia apoderat: “era la col·lecció completa de cartes que els habitants de les Balears escrivien als seus amics del continent”.

-“Teniu –em va dir el senyor Dubois-Thainville i que era el cònsol francès; amb això podreu entretenir-vos durant el viatge; obriu i llegiu totes aquestes cartes i veieu si tenen algunes informacions que puguin servir-nos per ajudar els desgraciats soldats que moren, en la pitjor de les misèries, desesperats, a l’illa de Cabrera”.

Cal recordar que per aquelles dates, mentre Aragó intentava tornar a França, Cabrera s’havia convertit en presó de soldats francesos i dels seus col·laboradors.

-“Quan vaig pujar a bord del vaixell, vaig anar per feina i vaig complir sense escrúpols ni remordiments la tasca d’un empleat de censura. Hi vaig trobar algunes comunicacions, en els quals l’almirall Collingwood deia al govern espanyol la facilitat amb què es podria dur a terme el rescat dels presoners”.

El periple del jove Aragó a les Balears havia durat poc més d’un any, entre el 12 de març de 1807 i el 28 de juliol de 1808. Un temps relativament breu, però suficient per tancar les tasques de mesura encomanades i aconseguir retornar al seu país, on el futur li deparava una important carrera científica i política.

A l’edat de 68 anys, a la seva biografia, Histoire de ma jeunesse (1854), Aragó escrivia amb enyorança: En el moment que escric aquestes línies, envellit i invàlid, amb dues cames que no em sostenen, el meu pensament, de forma involuntària vola capa aquella època de la meva vida en la que, jove i fort, resistia a les majors fatigues i caminava dia i nit per les comarques muntanyoses que separen els reines de València i de Catalunya del regne d’Aragó, per anar a restituir les senyals geodèsiques que els caps de fibló havien tomat”.

Conclusions
Aragó visqué una vida intensa, en la seva vellesa arribà a dir “la meva vida ha estat una aventura” tancant un cicle vital, marcat per la Revolució Francesa. En certa manera, Aragó cresqué il·lustrat però morí romàntic. Queda fora de dubte la seva capacitació científica per dur a terme les tasques encomanades, aptitud però també actitud, necessària davant les vicissituds dels projecte i del moment. Aragó, en gran mesura, es nodrí d’un esperit aventurer, i fins i tot temerari, intrínsec de la seva joventut.

Aragó tenia fam de coneixement i de canviar el món; La seva biografia en dona fe. Gràcies a ell, les Illes Balears formaran part, per sempre, d’un fet rellevant dins la història de la ciència, que es mereix ser recordat i apreciat.

Paradoxalment, malgrat la magnitud de la tasca de continuar mesurant el meridià de París, el metre com a representació d’una deu milionèsima part de la longitud d’un quart del meridià de Paris, definició de l’any 1791, havia quedat establert l’any 1799 amb el Mètre des Archives. Els patrons posteriors seran representacions més precises del mateix metre amb el seu error original. Per tant, la continuació de la mesura del meridià de París per Méchain, Aragó i Biot no serviria per modificar el valor de metre, millorant la seva precisió, si bé, va suposar la comprovació directa, per part dels astrònoms, que la Terra està aplanada pel pols.



Retrat de François Arago. Autor Charles Steuben (1832).


Agraïments
Antoni Ginard Bujosa (Departament de Ciències de la Terra de la UIB).

Bibliografia citada
Alder, K., 2002. The Measure of All Things: The Seven-Year Odyssey and Hidden Error That Transformed the World. Free Press , New York.

Aragó, F., (edició de 2000). Història de la meva joventut: viatge científic a Mallorca, a les Pitiüses i al País Valencià. Palma: Artifex cultural.

Bayart, P., 2012. El Meridià Blau: el meridià de Formentera. Eivissa: Editorial Mediterrània. Eivissa.

Bouzekri, N., 2012. Derrotados, desterrados e internados. Españoles y catalanes en la Argelia colonial ¿La memoria olvidada o el miedo a la memoria? (1936-1962). Dirigida per la Dra. María Gemma Rubí i Casals. Tesi doctoral. Universitat Autònoma de Barcelona, Departament d'Història Moderna i Contemporània.
Débarbat,  S., Ten, A.E.,  éditeurs (1993). Mètre et Système Métrique. Observatoire de Paris et Instituto de Estudios Documentales sobre la Ciencia, Universidad de Valencia.

Grasset de Saint-Sauveur, A., 2002. Viatge a les Illes Balears i Pitiüses. Palma: Lleonard Muntaner.

Laugier, P., 1907. Correspondance d’Alexandre de Humboldt avec François Arago. Paris: E. Guilmoto.

Llabrés Bernal, J., Pou Muntaner, J. (edició digital 2012). Noticias y relaciones históricas de Mallorca:Siglo XIX. Palma: Societat Arqueològica Luliana (esal #1).

Moreu-Rey, E., 1956. El naixement del metre. Palma: Moll.

Ortega Chapel, E., 1999. François Aragó y Mallorca: la prolongación del meridiano de París a las Baleares: 1803-1808. Palma: Miquel Font.



# joan.stela@uib.cat

[1] Missions geodèsiques franceses a Lapònia (1735-1737) i al Perú (1736-1744) per mesurar la circumferència de la Terra.
[2] Amidament de l’arc de meridià entre Amiens i París (1739).
[3] El matrimoni tenia altres fills: Joan, Jaume i Esteve. Cadascun d’ells va destacar en el seu respectiu camp: militar, exploracions i literatura.
[4] Institució francesa que es va crear el 1795, dedicada a resoldre els problemes astronòmics lligats a la determinació de la longitud en la navegació marítima. Un aspecte estratègic a l’època i que d’aquí en derivi el nom de la institució.
[5] Hem consultat l’edició digitalitzada de la Bibliothèque nationale de France VERNE, J., 1877. Hector Servadac: voyages et aventures a travers Le Monde Solaire. Paris: J.Hetzel.

[6] Hem consultat l’edició digitalitzada de la Bibliothèque nationale de France VERNE, J., 1896. Clovis Dardentor. Paris: J.Hetzel.
[7] Per altra part, la descripció de Palma del text de Verne és possible que procedís de les diverses guies i descripcions aleshores disponibles.
[8] L’any 1837 s’abolien, en teoria i de manera oficial, les unitats de mesura tradicionals, pocs anys abans de l’adopció oficial del sistema mètric decimal a Espanya (R O de 22 de juliol de1849).
[9] Bauzà i Humboldt també tengueren contactes personals.
[10] Durant el mes de setembre de 2013 varem tenir l'oportunitat de visitar en Bartomeu Mayans i ens va confirmar que Can Talaiassa sempre havia pertangut a la seva família.
[11] El cercle de Borda, antecessor del teodolit, tenia un precisió d’un segon. Fou inventat el 1775 pel matemàtic francès Jean-Charles de Borda.
[12] La relació de taules amb totes les mesures es va publicar a París al 1821 a Recueil d’Observations Géodésiques, Astronomiques et Physiques exécutées par ordre du Bureau des Longitudes de France en Espagne, en France, en Anglaterre et en Écosse, pour déterminer la variation de la pesanteur et des degrés terrestres sur le prolongement du Méridien de Paris. Par MM. Biot et Aragó. Ed. Huzard-Courcier
[13] Vincent-Yves Boutin (1772 Le Loroux-Bottereau, Nantes - 1815 Síria) fou coronel francès durant el Primer Imperi.
[14] Domènec Badia (1766 Barcelona – 1818 Damasc), conegut com Alí Bey ben Uthman al-Abbasí, fou un espia, arabista i aventurer català.
[15] Helene Choussat (1810-1896) arribà a Mallorca el 1829 quan el seu pare fou destinat al consolat francès. Va romandre a l’Illa tota la vida i conegué Chopin.
[16] Miquel Gaietà Soler i Rabassa (Palma, 1746- Malagón, 1808) Ministre d’hisenda d’Espanya amb el govern de Godoy. Moriria assassinat a Malagón, Ciudad Real, en ser confós amb un afrancesat.
[17] M. Berthemie fou un oficial francés a les ordres de Napoleó que arribà a Palma i que fou empresonat juntament amb Aragó.